dilluns, 20 de gener de 2014

Acomiadament de Curial


Curial estava preparat per a buscar batalles a fi de trobar fortuna. Havia arribat on estava gràcies a Güelfa però ara no la trobava per acomiadar-se d’ella. Ja havia desistit, se n'aniria sense veure per ultima vegada al seu únic amor. Tenia un nus a la gola, li picaven els ulls. Sense Güelfa estava en una bombolla aïllat del món i amb ella estava en un camp verd ple de flors i papallones, en un riu d’aigua cristal·lina amb tisoretes, en el cel recolzat entre els blancs núvols. De sobte al girar un cantó la seua bombolla va explosionar, allí estava ella, amb l'or del seu cabell que li arribava fins a la part baixa de l'esquena. Portava un vestit llarg i ample dels que et deixen tot a la imaginació. Estava preciosa. La seua blanca pell es va enrogir al veure a Curial.
-A la fi et trobo! Els meus ulls havien perdut l’esperança de poder contemplar la teua bellesa. – Va dir Curial
-Mai li has dit als teus capritxosos ulls que l’esperança es l’últim que es perd?
-Tractant-se de vos? No volen ni parpellejar al teu costat. I no saps com ploren quan no et troben.
-Això es perquè son roïns buscant. – Va contestar Güelfa amb un somriure
-O tu bona amagant-se. 
Guelfa estava tranquil·la, massa tranquil·la com quan intentes amagar la teua preocupació o nerviosisme. Va obrir la boca per dir alguna cosa però va canviar de idea i la va tancar.
-Li concediries a uns ara esperançats ulls acompanyar-te? – Va preguntar Curial
-Saps que mai li podria dir que no als teus bells ulls.
-Tens raó. – Va concedir Curial
Curial i Güelfa van a anar a palau per poder tindre un poc de privacitat. Mentre passejaven van veure un rierol i van decidir aturar-se a descansar una estona. Era un lloc agradable, tranquil i preciós. Fins on arribava la vista era tot verd, les fulles i els troncs dels arbres, les roques de la bora del riu i la fresca herba del voltant. En canvi, el mateix riu tenia un aigua tranquil·la i cristal·lina, com una aclarida nit pintada per nombroses estreles. En aquest marc el retrat de Güelfa era com el d’una fada, pareixia, si fora possible,  que totes les plantes i flors es movien per ferla més bella.
-Els teus ulls ja estan satisfets? – Va dir Güelfa amb sorna.
-Ells? Mai es cansen de contemplar la teua bellesa.
-Aleshores no et vages, així podran ser feliços  a tot moment.
Curial es va sorprendre davant tal atreviment. 
-He de partir. Estic on estic gracies a tu. No puc ser més una càrrega. – Va explicar Curial
-No és així. La càrrega la tindré jo en el meu cor si no tornes mai.
-No et preocupes per això. Sempre estaré amb tu, tindràs Curial fins avorrir-te.
-Mai m’avorriré del teu ingeni. Al menys no em digues adéu, di fins després.
-Mai et diré adéu, estarem junts per sempre. A canvi podries donar-me el teu mocador per poder tenir alguna cosa que m’il·lumine les nits.
-Et donaré tres coses, com en les històries: el mocador, una promesa i a mi mateixa. –va dir Güelfa decidida i avergonyida al mateix temps. –Si retardes la teua partida, aquesta nit serè teua.
No només Güelfa estava avergonyida,  Curial també. Havia somniat amb aquest moment i ara se li presentava l'oportunitat. Però no podia deixar que Guelfa ho sabera.
-I la promesa? –va dir Curial intentant dissimular-lo.
-Que sempre em tindràs esperant per tu, el meu únic i vertader amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'agraeixen els comentaris dels companys de classe a l'apunt.