dijous, 30 de gener de 2014

Treball creatiu: Blandín de Cornualla

Blandín es dirigia cap al castell on l'esperava el torneig de cavallers. Per allí hi havia un donzell resguardant la porta a qui li pregà:

-Gentil donzell, tu que pareixes d'aquestes terres, em podries guiar cap al lloc on està la fortuna? -digué  Blandinet.
-Quina fortuna és la que busca un home d'armes? -preguntà el donzell.
-La de poder batre'm amb els millors cavallers del món per demostrar la força del meu braç -respongué Blandín.
-Aleshores acompanyeu-me -conclogué el donzell mentre li feia senyals perquè el seguira.

Quan entraren adins del castell, Blandín va veure amb quina pompositat havia estat decorat per a la festivitat. Per tots els costats hi havia ornaments decoratius: espases, adornaments florals...
Mentre caminaven cap la sala principal Blandín va xocar contra un cavaller amb l'armadura completament negra. Quan se n'adonà li digué:

-Les meues més sinceres disculpes. Espere no haver-lo ferit -digué Blandinet.
-Calla, bastard, com ha de fer-me mal un cavaller amb aquesta malaptesa!  -exclamà el cavaller negre.
-Retireu el vostre insult o provareu el meu acer, -amenaçà Blandín ficant la seua mà al pom de l'espasa.
-Que Déu decidisca qui ha de viure i qui ha de morir -sentencià el cavaller traent l'espasa i dirigint-la cap a Blandín.

Ambdues espases xocaren en un estrepitós colp. Ràpidament s'havia fet un cercle entre el dos cavallers que miraven atentament el combat. Era un xoc constant d'espases on a poc a poc el dos combatents anaven perdent sang per les ferides infligides. Per un pas mal executat Bandinet caigué a terra i l'espasa s'allunyà d'ell. L'oponent, veient-lo en un situació de desavantatge l'atacà amb forces renovades i Blandín per defendre's redolava pel paviment del castell. Blandín, veient les escasses oportunitats, se la jugà a una carta. Tragué un punyal de l'armadura i el llançà contra la làmpada d'aranya del sostre. Déu volgué que el tir encertarà i la làmpada caiguera. El cavaller va ser aplastat mentre mirava la seua caiguda.
De sobte el cercle s'obri i aparegué el senyor del castell amb la seua dona i va veure l'escena.

-Qui ha sigut el dimoni que ha fet aquest combat? -deia mentre mirava cap a Blandín.
-He sigut jo, Blandín de Cornualla, fill de Miquel de Cornualla  -digué Blandín esperant el seu càstig.
-Bé, he vist tot el combat i comprenc per què ha volgut lluitar contra ell, però aquest home era el meu capità general i ara no tinc ningú que dirigisca el meu exércit  -digué el rei.- Encara així has demostrat tindre molta astúcia. Vine amb mi i parlarem.

Blandín seguí al rei i tota la cort va anar darrere d'ells. En un moment aquell saló quedà buit a excepció d'un capellà que s'arrimà al cos i li digué:

-Que la teua ànima vaja amb Déu però el teu cos em servirà per al meu propòsit. Requiescat in pace -digué el capellà mentre el cos del cavaller caigut s'alçava.

Aquest monjo tenia el ulls rojos, com si estigueren encesos en flames.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'agraeixen els comentaris dels companys de classe a l'apunt.