diumenge, 2 de febrer de 2014

Text creatiu. Francesc d'Eximenis: Dotzé d'el Crestià

Exemple del mercader ambiciós i el diable

Hi havia una vegada un mercader a València que va anar a la Seu per donar gràsies a Déu d’haver tornat bé del seu viatge. Va encendre uns candeles per tots els altars i li va posar una última a la imatge del diable i es va dir:
- No vaig a tirar l’ultima candela que em queda, llavors es mijor aprofitar-la i posar-se-la al diable, que tampoc serà per a tant.
Quan va encendre aquella candela el mercader es va quedar bocabadat mirant la flama, que ballava amb un ritme enigmàtic.
Sense saber com, es va caure al sòl, amb un colp sec. Semblava que s’havia fet mal, però va tancar els ulls sense dar-se compte, i els va tornar a obrir.
Es va veure de front amb un home molt bé vestit i de bona apariencia que li va dir:
- Bon home, vinc d’un poble lluny i estic perdut. Vaig buscant a la familia Arriero, son parients meus i ells m’acollirant.
El mercader va caure a conte de que la familia Arrieiro era de les més adinerades de tot el poble, i si acompanyava aquest home, potser li donaren una bona recompensa d’agraiment.
- Si, crec que’ls conec. No patisca, jo li acompanyaré, em sembla que es per açì.
Van caminar fins a casa de la familia Arriero, pel camí no vam parlar molt. Sols van creuar un par de paraules. Però al mercader li va quedar clar que no era home de moltes paraules. Havía escoltat que aquella familia era molt rara i mai es deixava veure. Encara que tampoc li importava molt, ell tansols volía acompanyar-li pels diners que li foren a donar.
Al arribar, l’home es va despedir i li va donar les gràcies. El mercader, confús de que no li donaren res va dir emfadat:
- Per tot el camí que t’acompanyat, no va donar-me res més que les gràcies? Soc un home humild que t’ha ajudat desinteressadament, i patisc necessitats! No tens vergonya alguna, a tu que te sobren els diners!
- Si m’hagueres acompanyat desinteressadament no m’estaries reclamant diners! Fora d’açí, no socs benbingut aquí!
El mercader molt malhumorat va agafar una pedra i la va tirar a una finestra. Tots el vidres van caure a terra.
Quan es va despertar, es va dornar compte de que tot havía sigut un somni.
Va veure que la candela s’havia apagat i que no li quedava res de les seues coses.

Per l’actitud ambiciosa que vaig tenir frent a l’home adinerat, que tan sols el volía per els seus diners, ara no tenía res. El dimoni li havía llevat tots els diners, tant en el somni com el la vida real.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'agraeixen els comentaris dels companys de classe a l'apunt.